PSICOLOGIA INFANTIL

Potser alguns de vosaltres us pregunteu si davant l'arribada d'un fill, cal o no informar i quan és el millor moment de fer-ho a l'altre o altres fills que pugueu tenir, sobretot si el primer és encara un nen petit que amb prou feines parla.

           Berta 21 Tindrs un germ       
Il·lustració: Berta Klamburg

Sovint existeix la idea de què quan els nens són petits no cal amoïnar-los, ni fer-los partícips dels esdeveniments que els afecten directament, "total, tampoc ho entendrien!". Així doncs, moltes vegades, els nens acaben per no rebre informació o la reben incomplerta i deformada.

Si tenim en compte que el nen necessita tenir explicacions per saber a què atenir-se i que de no rebre-les se les fabricarà tot sol, millor serà informar-lo adientment d'entrada, doncs sinó pot passar que la pel·lícula que ell mateix s'expliqui sigui més inquietant que pas la mateixa realitat i sense voler-ho haurem aconseguit l'efecte contrari del que buscàvem.

D'altra banda, donat que estar preparats pel que ens espera, facilita l'adaptació als canvis, i això és així també quan som petits, al nen l'ajudarà que se l'informi quan abans millor.

Fracassar no fa gràcia, i viure el fracàs com una experiència que ens possibilita aprendre dels errors comesos i ens brinda una oportunitat de millora, implica un grau de maduresa que no tothom té assolida.

Si així és en el món dels adults, podeu imaginar com de difícil deu ser assumir-ho en el món dels més petits.

                 Berta 20 Nens i poral fracs      
Il·lustració: Berta Klamburg

Les primeres etapes de la vida el nen té una idea idealitzada de sí mateix que poc a poc el pes de la realitat va desmuntant. Amb el temps aquesta idea acaba sent substituïda per l'ideal del jo. És a dir, allò que l'individu desitjaria ser.

Si aquest ideal del jo s'ajusta a les nostres possibilitats reals, ens ajuda a superar-nos i millorar, doncs funciona com una canalització que concentra els nostres esforços de manera que flueixin cap a la consecució del mateix.

Ara bé quan aquest ideal s'allunya massa de la nostra realitat o quan l'individu no disposa de les eines necessàries per enfrontar-se amb les dificultats que invariablement sorgeixen en el camí, apareix la frustració, el sentiment de fracàs i la por a no ser mai el que un ha estat somiant.

L'Angoixa de separació en el nen apareix com a reacció normal en front l'absència d'aquella persona que en té cura habitualment, cobrint les seves necessitats bàsiques, tan fisiològiques com afectives. El nen estableix amb ella el seu primer vincle afectiu i en la seva absència tem no ser satisfet en les seves necessitats, per tant se sent en perill, doncs se sap impotent per autosatisfer-se.

          Berta 19 Angoixa de separaci         
Il·lustració: Berta Klamburg

Aquesta reacció de por que manifesta el nen quan és separat de les figures parentals es repetirà amb més o menys intensitat al llarg de la seva vida, inclús sent ja un adult, en funció de la forma com ha experimentat les primeres separacions i n'ha fet els primers dols.

Per entendre la mena de sentiments que pot experimentar un nen quan és deixat per primer cop a l'escola bressol, només cal observar les dificultats que tenen molts adults per separar-se. Un exemple que sovint passa inadvertit, el tenim en el propi llenguatge. Les diferents fórmules per acomiadar-se: a reveure, fins ara, fins aviat, rebel·len com per poder separar-nos dels altres amb tranquil·litat, hem de tenir la seguretat de que els tornarem a veure.

Protegir: defensar algú d’un dany, un perill, una amenaça.

Sobreprotegir: protegir algú en excés, per sobre del normal.

Si ens cenyim a les anteriors definicions sembla que hauria de quedar clar que la protecció beneficia, doncs assegura que qui la rep prosperi i en canvi la sobreprotecció danya, doncs tota acció que implica un excés perjudica tant a qui la rep com a qui l’exerceix pel fet de ser desmesurada.

Berta 7 INTENS Protecci-Sobreprotecci 2
                                                    Il·lustració: Berta Klamburg

Dit això, es fa palès que sobreprotegir als nostres fills no és el mateix que protegir-los i que no pel fet de protegir-los més del compte els estarem estimant millor ni proporcionant-los un plus de benestar, ans al contrari.

El famós proverbi xinès que diu “dóna-li un peix a un home i menjarà un dia, ensenya’l a pescar i menjarà la resta de la seva vida” ens exemplifica perfectament la diferència entre els dos termes.

Perquè sobreprotegim als fills? Principalment perquè se’ns fa intolerable veure’ls o imaginar-los patint. Voldríem estalviar-los-hi qualsevol sofriment i com la intenció no és pas dolenta fàcilment acabem confonent-nos.

Potser alguna malaltia o accident ens han fet témer el pitjor i un cop superades les circumstàncies hem continuat vivint-los fràgils i necessitats.

També, perquè si ells demanen i és al nostre abast complaure’ls podem sentir-nos culpables de no fer-ho. És per això que en època de vaques magres resulta més fàcil dir que no. Alguna conseqüència positiva hauria de tenir la crisi!